Reivindicant Pahissa

FG0027141
El compositor Jaume Pahissa i Jo (Barcelona, 1880 – Buenos Aires, 1969) és una de les grans figures de la música del segle XX, i la seva obra forma part del patrimoni musical català.

El conflicte bèl·lic del 1936-39 i el seu fatal desenllaç el va abocar a marxar a l’exili a Buenos Aires, ciutat on va morir el 1969. Com ja sabem, aquella ruptura traumàtica de la vida civil i cultural deguda a la guerra i a la posterior dictadura va acabar en la diàspora de molts dels nostres artistes, compromesos amb el país i amb la República.

Actualment, l’obra de Jaume Pahissa roman en un immerescut semioblit. Les seves magnífiques obres simfòniques i operistiques, que van ser estrenades amb gran èxit durant el primer terç del segle XX al Liceu i als principals escenaris de Catalunya, no han tornat a ser interpretades.

Les seves despulles, així com les partitures originals i els objectes que el van acompanyar durant les darreres dècades de la seva vida a l’Argentina, es troben a Buenos Aires.

L’objectiu d’aquest web és contribuir a reivindicar la figura del compositor i divulgar la seva obra a Catalunya i a tot el món.

A les entrades que trobareu tot seguit, les persones que us interesseu per la vida i l’obra del mestre podeu fer-vos a la idea de la importància que va tenir en la seva època.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“En busca de una escuela de ópera catalana“

Rescatem el programa de Radio Clásica de RNE, emès el 24 de febrer de 2013: “En busca de una escuela de ópera catalana: las aportaciones de Felip Pedrell, Jaume Pahissa, y Joan Manén. El sueño noucentista de Toldrà y Josep Carner: El giravolt de maig.”

Contingut musical de l’àudio:
PEDRELL: Els pirineus: aria (5’35”). J. Martín-Royo (ba.), Orq. Sinf. del Gran Teatro del Liceu. Dir.: J. Vicent. PAHISSA: Gala Placidia: aria (3’46”). J. Martín-Royo. C.M. J.MANÉN: (Neró i Acté: aria (6’54”), J. Martín-Royo. C.M. El giravolt de maig (selec.), N. Rial, M. Martins, D. Alegret, J. Cabero, J. Marín-Royo, S. Palatchi. OBC. Dir.: A. Ros Marbá. Harmoni Mundi-Centro Robet Gerhard.

Cap al minut 9:25 podem escoltar la romança de Gal·la Placídia “Des de la infància mos pares he perdut”, de Jaume Pahissa

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’estrena de “Parsifal” al Liceu el 31 de desembre de 1913

Recuperem el programa de Catalunya Ràdio sobre l’estrena de “Parsifal” de Richard Wagner al Liceu el 31 de desembre de 1913: http://www.catradio.cat/reproductor/514780.

Sota aquestes línies, anunci de la representació que es va fer el 15 de gener de 1914.

1913_parsifal

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Més decorats de “La princesa Margarida” al Liceu

LaPrincesaMargaridaLiceu2 LaPrincesaMargaridaLiceu3

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Decorat original de la “La presó de Lleida”

Decorat original de la La presó de Lleida, amb text d’Adrià Gual i música de Jaume Pahissa. L’autor és el decorador i escenògraf Salvador Alarma (1870-1941). Imatge i referpencia trobades al MAE Centre de Documentacuó i Museu de les Arts Escèniques.
Telo_preso_de_lleida

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

L’escenografia de “La Princesa Margarida”

Guaiteu què hem descobert: una imatge de l’escenografia de “La Princesa Marguerida“, estrenada al Liceu el 1928.

LaPrincesaMargaridaLiceu

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Concert de l’Orquesta Camerata Bacasis, 9 de juny de 2014

Inici de la gira europea de concerts.
Piano: Efrem García Salinas

Lloc: església de Sant Gaietà
Carrer de Consell de Cent, 293, Barcelona
hora: 18 h

Primera part:
Cançò catalana, piano i orquestra de corda

Segona part:
Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
Concert per a piano i orquestra nº 19 en fa major, KV 459

2014-06_Camerata_bacasis

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Cançó en el mar”, de Jaume Pahissa, al concert “La música de l’aigua”. 17 de maig de 2014

“Cançó en el mar”, de Jaume Pahissa, al concert “La música de l’aigua” en motiu del Dia Internacional dels Museus. Museu Agbar de les Aigües, Cornellà de Llobregat. 17 de maig de 2014.

2014_17maig_

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“Pahissa y la música del exilio”. Article a “El Periódico”

(“Pahissa y la música del exilio”. Marta Cervera, “El Periódico”, 3 d’octubre de 2010)

La Orquestra de Cambra Catalana ofrece hoy un concierto dedicado a los compositores catalanes cuya carrera no pudo prosperar en su tierra debido a la guerra civil y continuaron componiendo en Latinoamérica. Cantata en la tumba de García Lorca, una obra de Jaume Pahissa (Barcelona, 1880-Buenos Aires, 1969), una obra con versos del mexicano Alfonso Flores (ACLARIMENT: aquesta dada és errònia: el nom de l’autor dels versos és Alfonso Reyes) dedicada a la muerte del poeta asesinado durante la contienda volverá a escucharse por primera vez tras su estreno en el teatro Smart de Argentina, el 27 de diciembre de 1937. Entonces contó con el apoyo de la compañía de la célebre actriz Margarida Xirgu, que la teatralizó.

El compositor, junto a su esposa, sus tres hijos y un amigo de la familia, en Mar del Plata en 1947.
 
Pahissa, primero por la izquierda, junto a Margarida Xirgu, de negro, en Argentina tras el estreno de la obra.

Eulàlia Pahissa es la única de los hijos del compositor que ha regresado a Catalunya. «Tuve que hacerlo tras el golpe de Videla», recuerda Eulàlia, de 74 años, cuya colaboración ha sido clave para recuperar la partitura. Fue ella quien logró que la cantata llegara a manos de Joan Pàmies, director de la Orquestra de Cambra Catalana. La hija de Pahissa espera que la obra de su padre, «así como su piano y otros enseres», pasen a disposición de la Biblioteca de Catalunya, entidad con la que ha alcanzado un acuerdo para catalogar y archivar toda la documentación que dejó su padre.

MEMORIA DE UNA ÉPOCA/ «En Argentina nos venían a visitar muchos amigos, como Andrés Segovia, Zabaleta, Conchita Badia… Mi padre era un gran conversador», recuerda Eulalia que, de pequeña, acudió junto a sus padres a la casa que Manuel de Falla (1876-1946) tenía en Córdoba. «El maestro me tenía mucho aprecio. Mi padre preparaba su biografía y yo le acompañé varias veces a su casa, que era como un santuario. No se podía tocar nada pero como yo era una niña y me tenía mucho aprecio, yo podía hacer lo que quería», explica Eulàlia. El concierto de hoy incluye dos obras de Falla: El amor brujo, en la versión de 1915 y Psyché. El programa se completa con el estreno en España de Trío, una obra de Diana Pey (1917-1988), creadora que sufrió un doble exilio. Primero dejó Catalunya y emigró a Chile en 1939, donde llegó a bordo del vapor Winnipeg. Después, tras el golpe contra Salvador Allende, hizo las maletas de nuevo para instalarse en Miami. Firulete, 6 canciones infantiles, de Montserrat Capmany (1901-1995) y la presentación en Barcelona de Tres ciudades, una interesante pieza de Julián Bautista (1902-1961), completan el programa. «Esta obra fue rescatada de la Biblioteca Nacional hace pocos años y se estrenó con éxito en la Residencia de Estudiantes», comenta Joan Pàmies director de la Orquestra de Cambra Catalana, que contará con una plantilla de 10 músicos y dos solistas, la soprano Young-Hee Kim y la contralto Montserrat Pi. La formación viajará a Argentina y Chile para interpretar el mismo programa.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

El “Canigó” d’en Pahissa

(“El ‘Canigó’ d’en Pahissa”. Emili Casademont i Comas, Diari de Girona, 4 d’abril de 2010)

En encetar-se el mes d’abril de l’any 1910 -ara, per tant, fa exactament un segle-, la capital de l’Alt Empordà estava treballant, tota entusiasmada, en la preparació d’un extraordinari esdeveniment musical per al 3 de maig, diada de la Santa Creu. Es tractava de l’estrena del poema simfònic Canigó, basat en la immortal obra de mossèn Cinto Verdaguer, a l’enguany desapareguda plaça de braus de la ciutat. La iniciativa havia sortit d’un grup de figuerencs, integrat pel notari Candal, el sastre Sánchez i els germans Montsalvatge, entre d’altres, que encarregaren a Josep Carner, aleshores ja un brillant poeta, l’adaptació del poema èpic verdaguerià; a Jaume Pahissa, la persona més idònia per dur a terme grans projectes musicals, la partitura de l’obra, i a Adrià Gual, la direcció de la representació escènica.
Tot es preparà a consciència, tal com relata Josep Maria Bernils i Mach, veterà cronista oficial de Figueres i col·laborador del Diari de Girona, al seu llibre Figueras, cien años de ciudad, editat el 1974 i guardonat amb un dels premis literaris que llavors organitzava la figuerenca Societat Coral Erato. De fet, l’amic Bernils -cal ressaltar-ho- és l’únic historiador que dóna detalls d’aquell esdeveniment, que havia de tancar amb sivella d’or les Fires i Festes de la Santa Creu del 1910. I dic havia de tancar, perquè hi hagué quelcom que ho impedí. En efecte, un violentíssim temporal de tramuntana, la nit abans de l’estrena del poema simfònic, destrossà els decorats i causà greus desperfectes a la plaça taurina. “Fue un desastre económico para los organizadores”, indica el citat cronista. I és que, a més, ja es trobaven a la capital altempordanesa, a punt per actuar, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, juntament amb el seu cos de ball, diversos actors del Teatre Català, etc. Un jove figuerenc, per cert, Joan Sutrà, havia arribat a anar fins i tot, setmanes abans, a Sant Martí del Canigó, amb l’objectiu de recollir-hi uns apunts reals de l’escenari. A propòsit d’en Sutrà, que fou un prestigiós pintor-decorador, restaurador de moltes obres d’art i director de l’Escola d’Arts i Oficis de Figueres, he de dir que, al llarg de la seva vida, es distingí per ser un gran amant del cèlebre i històric cenobi benedictí pirinenc. Sempre, des que el vaig conèixer i fer-hi amistat, l’any 1966, me’n parlà, amb autèntica emoció i estima, i fou nomenat vicepresident de l’Associació Amics de Sant Martí del Canigó, entitat hispanofrancesa, càrrec que exercí fins al seu òbit, esdevingut el 1981.
Els figuerencs, però, no es desanimaren davant aquella desgràcia. I així, fent un esforç considerable, tornaren a organitzar l’estrena mundial del poema simfònic Canigó per al 12 de juny següent. El temps, tot i mostrar-se insegur durant aquell gairebé mes i mig, al final es portà bé, sense tramuntana ni pluja, i fou possible de representar, amb un èxit realment apoteòsic, el poema, quan els barcelonins ja s’havien interessat i “mogut”, per tal que la seva estrena tingués lloc a la Ciutat Comtal. I, en acabar-se el memorable dia, se celebrà, al Teatre Municipal, un selecte concert per l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, finalitzat el qual s’oferí als assistents un “lunch” al Casino Figuerenc. Cal recordar que, per causes mai no aclarides, el citat Teatre Municipal de Figueres, que era una veritable joia artística i orgull dels figuerencs, patí un incendi que el destruí, moments després d’haver-s’hi allotjat uns soldats (moros, sempre s’ha dit), en entrar a la ciutat les tropes franquistes, i que Salvador Dalí hi creà, aprofitant les seves ruïnes, el seu avui famosíssim i visitadíssim museu.
Tot el mèrit de l’èxit de l’estrena del poema simfònic Canigó, tal com ressaltà la premsa de l’època, se l’endugué Jaume Pahissa i tothom parlà d'”el Canigó d’en Pahissa”. El mestre Pahissa, a qui el meu pare havia conegut a Barcelona i recordava que es passejava per les Rambles, despertant l’admiració general per la seva elegància en el vestir, fou deixeble d’Enric Morera i ocupà càrrecs importants, com el de director de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, a part de brillar amb llum pròpia com a crític a la premsa i compositor d’obres simfòniques i òperes de renom. Gala Placídia, basada en la tragèdia d’Àngel Guimerà, és una d’aquestes últimes.
Jaume Pahissa, emperò, que era un republicà de soca-rel, quan veié que la victòria de la Guerra Civil s’inclinava cap al costat de l’exèrcit rebel, encapçalat pel general Franco, emigrà a Buenos Aires, on morí el 27 d’octubre del 1969. I a la capital argentina prosseguí les seves activitats (a petició de la també allà exiliada Margarida Xirgu, glòria del teatre català, compongué, per exemple, la música de la Cantata en la tomba de García Lorca), unes activitats destacadíssimes condemnades al silenci més absolut a l’Estat espanyol. Pràcticament, i així ho digué i lamentà el músic i periodista gironí Xavier Montsalvatge (en un article publicat a La Vanguardia el 8 d’octubre del 1980, recordant que aquell dia es complia el centenari de la naixença de l’oblidat Pahissa), “el rastro de Jaume Pahissa se perdió en el año 1937″. Sort, però, que l’article de Montsalvatge motivà que Ràdio-4, amb moltes emissores catalanes connectades, parlés d’ell, així com d'”el Canigó d’en Pahissa”, en el seu servei informatiu de les 2 de la tarda del mateix 8 d’octubre del 1980, amb la qual cosa a casa nostra es rescatà un xic de l’oblit la importantíssima figura d’aquest músic barceloní. Jo, per cert, també li vaig dedicar, aquells dies -era de justícia fer-ho-, alguns articles radiofònics i periodístics, que els seus familiars m’agraïren.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari