L’oblidat Jaume Pahissa

L’oblidat Jaume Pahissa, article d’ Emili Casademont i Comas al Diari de Girona

A una colla d’il·lustres músics catalans, com Lluís Millet, Amadeu Vives, Antoni Nicolau, Enric Morera, Francesc Alió, Jaume Pahissa, etcètera, se’ls ha inclòs en l’anomenada Generació del 1908, ja que nasqueren i compongueren gran part de la seva important obra immediatament abans o després de l’any esmentat, que fou quan, ara fa un segle, s’inaugurà el barceloní Palau de la Música, seu de l’Orfeó Català.
Entre aquells destacats músics, el més oblidat de tots és el mestre Pahissa, que obrí els ulls a la vida a Barcelona, el 8 d’octubre del 1880, i a qui, amb motiu del centenari de la seva naixença, el també músic Xavier Montsalvatge, que aleshores era crític de La Vanguardia, li dedicà un article, on deia, després d’indicar que segurament passaria desapercebuda aquella commemoració, que Jaume Pahissa fou una de les últimes figures de la Renaixença i un avançat del noucentisme musical, al qual aportà un nombre considerable de significatives creacions en el camp de la música simfònica i, sobretot, en el del teatre líric, “donde parece que encontró su lenguaje expresivo más personal y, en todo caso, el que le permitiría crearse un nombre y un prestigio que las últimas generaciones de músicos ignoran”. El gironí Montsalvatge (que, com a periodista, fou director del prestigiós i recordat setmanari barceloní Destino, al llarg d’una època difícil, en temps del franquisme), tenia raó. I, en conseqüència, tot feia preveure que, en efecte, ningú no faria el més mínim esment de Pahissa en complir-se un segle de la seva arribada al món. Però, a les dues de la tarda del mateix dia 8 d’octubre del 1980, Ràdio-4, motivada per la publicació del citat article de Xavier Montsalvatge, n’oferí una informació, que fou difosa per tota una sèrie d’emissores del Principat.
I així fou com moltíssima gent pogué assabentar-se que Jaume Pahissa estrenà exitosament a Barcelona, l’any 1906, la seva obra La presó de Lleida, que il·lustrava un poema d’Adrià Gual, de la qual donà cap a cent cinquanta representacions; que, quatre anys més tard, tornà a triomfar, amb una versió extraordinària del poema simfònic Canigó, el cèlebre poema de mossèn Cinto Verdaguer, versió estrenada a la Plaça de braus de Figueres, i que, el 1913, féu el mateix amb la seva primera òpera, Gala Placídia, basada en la tragèdia d’Àngel Guimerà, al Gran Teatre del Liceu.
Aquest era en Jaume Pahissa, del qual, a partir del 1937, es perdé quasi el rastre, atès que emigrà a l’Argentina (era un republicà de soca-rel i intuïa clarament que la Guerra Civil s’acabaria amb la victòria del dictador Francisco Franco), després d’haver estat director del Conservatori Superior de Música de Barcelona. I a Buenos Aires continuà la seva tasca de compositor, fins que, l’any 1969, el sorprengué la mort, tot deixant, a l’altre costat de l’Atlàntic, noves obres que li donaren grans èxits (el ressò dels quals, per cert, no arrribà a Catalunya), obres com Cantata en la tumba de Federico García Lorca, que compongué per iniciativa de Margarida Xirgu, l’exímia actriu també exiliada a Amèrica. Per altra banda, cal ressaltar que Pahissa féu conèixer al públic argentí diversos ballets de caràcter català. “Es lamentable que sólo podamos dar una información nuy vaga sobre la actividad creadora de Jaume Pahissa durante el período de su madurez artística a partir de su exilio americano, al que tuvo que resignarse cuando tenía 57 años”, deia Montsalvatge en el seu article de La Vanguardia, que cloïa amb aquestes encertadíssimes paraules: “La música de Jaume Pahissa es un testimonio vivo de un período importante y fecundo en la historia de la música catalana moderna”. Sobre l’estrena del poema simfònic Canigó, cal remarcar que qui en dóna una àmplia i exacta informació és Josep Maria Bernils i Mach, l’actual cronista oficial de la capital de l’Alt Empordà i col·laborador del Diari de Girona, en el seu llibre Figueres, cien años de ciudad, editat l’any 1974 i guardonat amb un dels premis literaris que organitzava la Societat Coral Erato. Així, gràcies a ell, podem saber, entre moltes altres coses, que la iniciativa partí d’un grup de figuerencs, els quals elegiren Josep Carner (perquè adaptés el poema verdaguerià), Jaume Pahissa (perquè en fes la música), Adrià Gual (perquè dirigís l’obra) i la Plaça de braus figuerenca (perquè fos l’escenari de la representació a l’aire lliure). I després d’assenyalar que aquella representació, prevista per al 3 de maig del 1910, fou preparada a consciència, amb la participació de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i el seu cos de ball, etcètera, i que, per als decorats, s’anà a Sant Martí del Canigó, per tal de copiar fidelment el seu monestir i el seu paisatge, Josep Maria Bernils explica el següent: “En la noche anterior al estreno, se levantó un temporal de tramontana destrozando el decorado y causando grandes desperfectos, que impidieron la representación señalada. Fue un desastre económico para los organizadores. Ante esta situación, Barcelona quiso hacerse con el honor de representar en la Ciudad Condal este poema, pero los figuerenses reaccionaron con gran espíritu y volvieron a organizarlo todo para el 12 de junio. Fueron unos días de tiempo inseguro, con cielo plomizo, pero se mantuvo sin llover y pudo llevarse a cabo la representación con un clamoroso éxito”.
Pel que he pogut constatar, però, gairebé tothom ignora, actualment, que Jaume Pahissa escrigué les belles particel·les del poema simfònic Canigó, estrenat a la desapareguda plaça de braus figuerenca, i que aquella històrica representació, constituí, tal com indica l’amic Bernils, un èxit d’allò més clamorós. El mestre Pahissa, en definitiva, fou un gran músic, un músic extraordinari, condemnat avui, pràcticament i lamentablement, a romandre en l’oblit…

Anuncis
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Parlem de Jaume Pahissa. Entrevista a M. Eulàlia Pahissa, maig 1997

Entrevista a “Wagneriana Catalana”, núm. 6, 1997, publicació de l’Associació Wagneriana de Barcelona:

Parlem de Jaume Pahissa

…”La música de Wagner deu ésser considerada com la que ocupa el lloc més eminent de totes les obres musicals nascudes des de les primeres llums de l’esperit de l’home, al jorn d’avui…”

Jaume Pahissa, semanari El teatre Català, Barcelona, 24 maig 1913

Comencem l’entrevista revisant una carpeta que la filla d’en Jaume Pahissa, Maria Eulàlia, ens mostra, on hi ha dibuixos al carbó i llapis del seu avi en Jaume Pahissa i Laporta, famós pintor i dibuixant que Ramon Casas immortalitzà, en un dels retrats d’homes il.lustres contemporanis seus.

M.E: L’avi va ser una persona molt prolífica artísticament parlant. Vivia de pintar i vendre els seus quadres. Segons sembla, els venia molt barats, raó per la qual el pare s’enfadava. Tenia un marxant que l’explotava fins el punt que un dia el pare el va fer escales avall! Però l’avi tenia molta facilitat per pintar i sempre deia que ja en faria més de dibuixos.

A.W: A més de les il.lustracions del Quixot, que són les més conegudes i per les quals se l’anomena el Gustave Doré català, també es va fer popular per les seves pintures que reprodueix l’Enciclopèdia Espasa, “El roble secular” i “El boyero”, d’un estil romàntic ben diferent del d’en Doré.

M.E: El meu avi era un paisatgista molt ben valorat aquí en el seu moment.

A.W: I on paren actualment els quadres del seu avi?

M.E: Al Museu de Montjuïc n’hi havia alguns, però ara mateix no sé ben bé on deuen parar. I al museu d’Art Modern del Parc de la Ciutadella hi ha un bust del meu pare.

A.W: Com va ser la seva marxa de Barcelona cap a Buenos Aires l’any 1937?

M.E: El meu pare era un manifest republicà. Vam haver de marxar, perquè existia el perill que ens passés alguna cosa. Com que el papà tenia uns familiars a l’Argentina, va decidir anar cap allà. Una cosina del meu pare va gestionar que en arribar pogués donar alguns concerts. I vam sortir els meus pares, els meus germans de 3 i 6 anys i jo mateixa que aleshores tenia 15 mesos. Ja us podeu imaginar en quines condicions! Vam anar primer a França i des d’allà a Gènova per agafar un vaixell italià, que després va ser bombardejat. Van marxar pensant que seria només per uns mesos. Però el temps va anar passant. Vam començar a anar a l’escola, va esclatar la segona guerra mundial, ens vam anar assentant allà i el franquisme aquí… Fins l’any 1949 que la meva mare va decidir tornar per veure la seva família. La seva mare, aleshores estava molt greu. La meva àvia tenia la mateixa edat que el meu pare. Els meus pares es portaven 22 anys de diferència. Quan retornà cap a Amèrica va emportar-se tot el que havia deixat a casa: el piano del pare que encara conservem (havia estat construït expressament per a ell i deien que tenia la tècnica com d’un piano de cua), el quadres del meu avi, els mobles…

A.W: I el seu pare va estar tant de temps sense piano?

M.E: Quan vam arribar a Buenos Aires no teníem gairebé res. Primer vam viure a casa dels nostres parents, després en un hotel i finalment vam llogar un pis, i els pares el van anar posant, de mica en mica, amb moltes dificultats. El seu piano no el va tenir fins l’any 1949. Al principi, per tocar i composar anava al Centre Català de Buenos Aires. El poeta argentí German Berdiales era amic nostre, ens estimava moltíssim, ens feia com de benefactor, i nosaltres, quan teníem problemes acudíem a ell. Ell va ser qui, poc després d’arribar a l’Argentina, cap a l’any 1938, va donar al meu pare un piano vertical, que pertanyia, segons ell va dir, a un parent seu.

A.W: Existeix un Diccionario de la Música Ilustrado recopilat per Pahissa, del que se’n van fer dues edicions. La primera, molt completa, contenia dades sobre músics catalans poc coneguts. Posteriorment, ja després de la guerra se’n va fer una segona edició resumida en la que ja no apareixia el nom del seu pare. No l’he vist inclosa en cap relació d’obres del seu pare.

M.E: Ni jo mateix la conec. El pare va fer allà el text sobre música de l’Enciclopèdia de l’Editorial Jackson.

A.W: I les altres obres de text sobre teoria de la música del seu pare, són editades aquí?

M.E: A Buenos Aires s’editaren Los grandes problemas de la música per Editorial Ricordi americana, Espíritu y cuerpo de la música per Hachette de l’Argentina i Sendas y cumbres de la música española, que és un llibret petit i no de tècnica musical. A més de la Biografia de Falla editada també per Ricordi americana, que és el més conegut.

A.W: La primera vegada que vaig sentir parlar de Jaume Pahissa va ser a l’antiga revista El teatre Català, en un número de l’any 1913 dedicat a Wagner. S’exposaven diverses opinions de músics sobre el compositor i Pahissa defensava que Wagner era el més gran músic romàntic que és i serà.

M.E: Si, ell era així de taxatiu. Deia sempre que Wagner havia arribat al màxim, i que es podria fer quelcom semblant, però no superar-lo.

A.W: Què creu que va intentar el seu pare amb la intertonalitat? N’estava convençut?

M.E: Crec que si. Ell va passar certament una època de recerca musical, que va desembocar en el sistema intertonal. Després de composar la Suite Intertonal, va fer altres obres amb aquest sistema, però després el va deixar i va continuar amb el clàssic.

A.W: Quan s’estrenà l’òpera Gala Placídia al Liceu, la crítica va dir que era una obra molt avançada, però el públic sembla que va quedar una mica decebut. En canvi, l’estrena de La Presó de Lleida o de La Princesa Margarida, al Liceu, l’any 1928, amb Concepción Callao i Carmelita Bau-Bonaplata va ser un èxit.

M.E: Si us interessa us puc deixar la recopilació de crítiques sobre el meu pare, que va començar el meu avi i que va continuar el meu oncle i després la meva mare. S’han fotocopiat els originals per cedir-los a Xosé Aviñoa, que està preparant la biografia del meu pare.

A.W: Quan està previst que aparegui aquesta biografia?

M.E: Crec que està a punt de sortir. L’edita la Biblioteca de Catalunya i inclou un catàleg exhaustiu de tota la seva obra. També s’ha signat un conveni amb la Biblioteca de Catalunya per a cedir els originals de les partitures del meu pare.

A.W: En el Centre de Documentació Musical de la Generalitat es conserven les partitures de Granados i Morera.

M.E: Sembla que aquest Centre passarà a dependre de la Biblioteca, però crec que hi ha algun problema testamentari pel mig que, de moment, ho impedeix.

A.W: Va gravar alguna obra seva a l’Argentina?

M.E: Tenia gravacions internes de la ràdio, de Radio del Estado, com es diu allà, que equival a Radio Nacional d’aquí, però gravacions comercials no en va fer.

A.W: Existeix també una ària de “La Morisca”, que es va radiar en el Programa “A la manera de”, de Catalunya Música, dedicat al seu pare.

M.E: I també tinc la videocasset de “Canigó” que es va representar a Figueres ara fa dos anys, organitzat per l’Ajuntament d’aquella població. L’Orquestra Simfònica Ciutat de Barcelona ha fet una gravació no comercial de la “Suite Intertonal” i la “Monodia”, que són dues obres experimentals, però no les han donat en concert.

A.W: És curiós que s’hagin triat les dues obres menys tradicionals, menys clàssiques del seu pare, que potser són les que més interessen a la crítica i menys atrauen al públic. El seu pare treballava per encàrrec?

M.E: Ho havia de fer, perquè ell vivia de la música. Tenia fama de molt mandrós. Hi ha moltes caricatures i crítiques sobre ell, en les que es reflecteix aquesta característica seva. De jove seguia un horari molt estrambòtic. Es llevava a migdia, treballava una mica i sortia a la penya de La Punyalada, on romania fins a primeres hores del matí. Feia vida de bohemi. Es diu que quan va compondre “Marianela”, que és de Pérez Galdós i el llibret dels germans Alvarez Quintero, no acabava mai d’escriure la música. Els Alvarez Quintero estaven neguitosos. Es va comentar que deien: “estamos muy contentos porque Pahissa ya ha escrito los entreactos!”

A.W: De tota manera, sembla que aquesta va ser una fama que li van penjar, perquè si s’analitza la seva vida, ens adonem que va compondre la seva obra musical a Barcelona en 25 anys, dels 25 al 49, i abans havia estudiat uns cursos d’arquitectura, s’inicià en els estudis musicals i va donar el seu primer concert amb obres seves als 26 anys.

M.E: A ell sempre li costava posar-se a treballar. La meva mare, que era tot un caràcter, el feia treballar. A l’Argentina va compondre algunes peces per encàrrec de la Margarida Xirgu, que es trobava a Montevideo, sobre textos de literatura clàssica espanyola. El pare va anar sovint a l’Uruguai a dirigir concerts.

A.W: Sembla com si mentre va tenir possibilitat o esperances de què li estrenessin les obres, va anar component, però en detectar desinterès, va deixar de fer-ho.

M.E: De gra, deia que ja havia fet prou. A l’època americana va fer de tot: traduir llibres, donar concerts, donar classes de composició, d’harmonia, d’orquestració, va dirigir una acadèmia de música…

A.W: Se sentia desmoralitzat al final de la seva vida?

M.E: Era un home molt reservat. No manifestava els seus sentiments, però devia tenir els seus moments baixos.

A.W: Com va reaccionar en ser nomenat membre de l’Academia de San Fernando i posteriorment, de la de Sant Jordi?

M.E: Com un reconeixement oficial. És com el que passa ara. No es pot dir realment que les institucions no facin res per donar a conèixer els artistes anteriors, però sembla com si després de fer l’homenatge, el llibre commemoratiu o celebrar un acte en record d’aquella persona, es diguessin que ja han complert i tornessin a arxivar aquell personatge i la seva obra en un calaix!

A.W: S’ha de donar oportunitat a la gent jove de conèixer aquests compositors, i la millor manera és donar publicitat a la seva música, organitzar concerts, gravar discs, editar partitures. Una bona ocasió per donar a conèixer Pahissa seria reinaugurar el Liceu amb la reposició de “La Princesa Margarida”, per exemple.

M.E: S’ha de tenir en compte que una òpera és un espectacle molt car. Gravar discs és més econòmic i també dóna popularitat a l’autor. Quan es va celebrar el Congrés de la Llengua Catalana, Montserrat Caballé va donar al Palau un concert retrospectiu dels músics catalans, des dels primers autors fins els més moderns, i existeix el disc amb algunes cançons del pare com “Per un bes”, “El bastó”, “El mocador”. També els germans Cabero, amb una insistència extraordinària, han aconseguit gravar un Compact amb 10 cançons del pare, fins ara desconegudes.

A.W: Sembla que comença a haver-hi una tímida reacció envers la difusió de la música catalana i que existeix un públic interessat per descobrir-la. Desitgem que aquest interès augmenti i que les obres de Pahissa, Morera, Manén, Toldrà, Pedrell, Lamote de Grignon i tants altres compositors contemporanis seus puguin ser descobertes i posades a l’abast de tots els afeccionats a la bona música.

Moltes gràcies per l’atenció que ens ha dispensat.

“El culte per la música és l’índex de la cultura d’un poble; la presència de les formes elevades de la música dóna la mesura del grau de civilització d’una comunitat humana”

Jaume Pahissa A l’obra “Comentarios y Poemas Musicales” de D. Blanxart. (B-1947)

“El sistema musical del gran compositor que s’entregà gairebé únicament a compondre per a l’escena ha d’ésser objecte d’especial atenció. Richard Wagner fou el músic més gran del segle XIX. El desacord amb els formalismes tradicionals de l’òpera i la creença que la música dramàtica tenia que realitzar una funció social, junt amb les particulars facultats del seu geni extraordinari, el portaren a una regió de la sublimitat, on s’hi va quedar sol i sense continuadors”

Extracte de l’obra “Aprenda a oir Música” de Theodore M. Finney. Traduïda per Jaume Pahissa. Libreria Hachette, Buenos Aires, 1946

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Jaume Pahissa, un dels artistes que freqüentaven el mític cafè Lion d’Or

Jaume Pahissa, un dels artistes que freqüentaven el Lion d’Or, un dels mítics cafès de la Rambla al començament del segle XX (La Vanguardia, 13 de març de 1988).

1988_LaVanguardia

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Article de J. Cruells sobre Jaume Pahissa a la revista “Ritmo”

Article de J. Cruells sobre Jaume Pahissa a Ritmo (1978).

1978_Ritmo

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

La mort a Buenos Aires el 1969

Notícia de la mort de Jaume Pahissa a Buenos Aires (“La Vanguardia”, 29 d’octubre de 1969).

1969-29Oct-Vanguardia

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Wagner, a Barcelona. Article a “La Vanguardia”, 24 de febrer 1963

“Wagner, a Barcelona”, article sobre la relació de wagnerianisme i modernisme a la Barcelona del començament del segle XX, l’esdeveniment que va representar la representació de Parsifal al Liceu i com van saber resoldre Jaume Pahissa i Rafael Moragas els problemes per aconseguir produir la vibració sonora de les campanes del temple de Sant Grial (“La Vanguardia”, 24 de febrer de 1963).

1963_24febrer_LaVanguardia

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Audició de la Banda Municipal al Palau de la Música, 1962

Programa de l’audició de la Banda Municipal de Barcelona al Palau de la Música, el 23 de desembre de 1962. La direcció va anar a càrrec de Joan Pich Santasusana.

Una de les peces que s’hi van interpretar va ser la “Dansa dels fallaires” de Canigó, de Jaume Pahissa. Al programa s’anunciava així:

“En los alrededores de la ermita de San Martín del Canigó hay una gran multitud de jóvenes, pastores, rúsicos y caballeros. Los guardabosques del Pirineo también acuden a la fiesta. Un gaitero canta la siguiente canción:

‘Mireu! del Canigó són els fallaires
que dansen, fent cotejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstics voltegen
i de mà en mà tirades, espurnegen
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.’”

1962_Palau1 1962_Palau2 1962_Palau3 1962_Palau4

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

La polèmica data de naixement de Maria Barrientos

Carta que el mestre Pahissa va enviar a “La Vanguardia” sobre una confusió en la data de naixement de Maria Barrientos (“La Vanguardia”, 16 d’agost de 1961). Segons Jaume Pahissa:

“María Barrientos nació el mismo día en que yo vine al mundo: el 6 de octubre de 1880. Y no en el estanco de la calle de Aribau esquina a Diputación —donde realmente nació la otra famosa cantante, Elvira de Hidalgo— sino en un estanco de la calle de Tamarit, frente á la casa de esta misma calle donde nací yo. El padre de María era del cuerpo de carabineros; retirado. A estos elementos, en aquella época, eran a los que, generalmente, se les adjudicaba la administración de estos establecimientos de venta de timbres y de tabaco, los estancos. Como que en aquellos lejanos días, el barrio aquel era, aún, poco poblado —se estaba construyendo, entonces, el adjunto mercado de San Antonio— la gente se conocía y se sabían las novedades que ocurrían en las casas vecinas. Por esto se comentó que al nacer una niña en el estanco nacía, también, un niño en la casa de enírente. El caso lo oí repetir muchas veces a mis padres.
Al poco tiempo, la familia Barrientos se trasladó al estanco de la calle de Aribau, de donde proviene la creencia de que la niña María naciera en el nuevo estanco.
También nosotros abandonamos la calle de Tamarit para- trasladarnos al número 12 de la Ronda de la Universidad. Era yo tan pequeño que no tengo memoria de la casa en que nací. En ésta, después vivió el célebre actor José Sampere —padre de la aplaudida Mary Sampere— que en sus principios cantaba de barítono, y como tal estrenó mi primera obra escénica “La Presó de Lleida” en el desaparecido Teatro Principal.”

1961_LäVanguardia

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La visita de Josep Pla a Buenos Aires el 1958. Article a “Destino”

(“Jaime Pahissa”. Publicat a la secció “Calendario sin fechas” de la revista “Destino”, el març de 1958)

Josep Pla va visitar Jaume Pahissa a Buenos Aires. Hem rescatat l’article que l’escriptor va publicar a “Destino”. Pahissa, per a Pla, encaixava en la definició que ell va fer del “català expatriat”: un animal que s’enyora, afectat per la malenconia de la distància.
Pla va parlar amb Pahissa de moltes coses: de la seva amistat amb Francesc Pujols, de com va arribar a Buenos Aires amb el contracte per Radio El Mundo i el Teatro Colón, al 1937. De la seva coneixença amb Falla, dels seus llibres teòrics. I també dels seus fills: Jaume, aleshores ja una figura de la química nuclear; Ricard, a punt d’esdevenir arquitecte; i de Maria Eulàlia, “bonica i intel·ligent”, que estudiava aleshores a la facultat de Filosofia i Lletres a la universitat de Buenos Aires.

1958_març_Destino

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Article de Jaume Pahissa a “Destino” sobre l’estrena de “Parsifal” a Barcelona

Article de Jaume Pahissa sobre l’estrena de “Parsifal” a Barcelona (octubre de 1955, “Destino”).

1955_destino

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari