Inici de la gira europea de concerts.
Piano: Efrem García Salinas
Lloc: església de Sant Gaietà
Carrer de Consell de Cent, 293, Barcelona
hora: 18 h
Primera part:
Cançò catalana, piano i orquestra de corda
Segona part:
Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
Concert per a piano i orquestra nº 19 en fa major, KV 459
“Cançó en el mar”, de Jaume Pahissa, al concert “La música de l’aigua” en motiu del Dia Internacional dels Museus. Museu Agbar de les Aigües, Cornellà de Llobregat. 17 de maig de 2014.
La Orquestra de Cambra Catalana ofrece hoy un concierto dedicado a los compositores catalanes cuya carrera no pudo prosperar en su tierra debido a la guerra civil y continuaron componiendo en Latinoamérica. Cantata en la tumba de García Lorca, una obra de Jaume Pahissa (Barcelona, 1880-Buenos Aires, 1969), una obra con versos del mexicano Alfonso Flores (ACLARIMENT: aquesta dada és errònia: el nom de l’autor dels versos és Alfonso Reyes) dedicada a la muerte del poeta asesinado durante la contienda volverá a escucharse por primera vez tras su estreno en el teatro Smart de Argentina, el 27 de diciembre de 1937. Entonces contó con el apoyo de la compañía de la célebre actriz Margarida Xirgu, que la teatralizó.
Eulàlia Pahissa es la única de los hijos del compositor que ha regresado a Catalunya. «Tuve que hacerlo tras el golpe de Videla», recuerda Eulàlia, de 74 años, cuya colaboración ha sido clave para recuperar la partitura. Fue ella quien logró que la cantata llegara a manos de Joan Pàmies, director de la Orquestra de Cambra Catalana. La hija de Pahissa espera que la obra de su padre, «así como su piano y otros enseres», pasen a disposición de la Biblioteca de Catalunya, entidad con la que ha alcanzado un acuerdo para catalogar y archivar toda la documentación que dejó su padre.
MEMORIA DE UNA ÉPOCA/ «En Argentina nos venían a visitar muchos amigos, como Andrés Segovia, Zabaleta, Conchita Badia… Mi padre era un gran conversador», recuerda Eulalia que, de pequeña, acudió junto a sus padres a la casa que Manuel de Falla (1876-1946) tenía en Córdoba. «El maestro me tenía mucho aprecio. Mi padre preparaba su biografía y yo le acompañé varias veces a su casa, que era como un santuario. No se podía tocar nada pero como yo era una niña y me tenía mucho aprecio, yo podía hacer lo que quería», explica Eulàlia. El concierto de hoy incluye dos obras de Falla: El amor brujo, en la versión de 1915 y Psyché. El programa se completa con el estreno en España de Trío, una obra de Diana Pey (1917-1988), creadora que sufrió un doble exilio. Primero dejó Catalunya y emigró a Chile en 1939, donde llegó a bordo del vapor Winnipeg. Después, tras el golpe contra Salvador Allende, hizo las maletas de nuevo para instalarse en Miami. Firulete, 6 canciones infantiles, de Montserrat Capmany (1901-1995) y la presentación en Barcelona de Tres ciudades, una interesante pieza de Julián Bautista (1902-1961), completan el programa. «Esta obra fue rescatada de la Biblioteca Nacional hace pocos años y se estrenó con éxito en la Residencia de Estudiantes», comenta Joan Pàmies director de la Orquestra de Cambra Catalana, que contará con una plantilla de 10 músicos y dos solistas, la soprano Young-Hee Kim y la contralto Montserrat Pi. La formación viajará a Argentina y Chile para interpretar el mismo programa.
Nota de la representació de “Don Gil de las Calzas Verdes”, amb direcció de Margarida Xirgu i música de Jaume Pahissa, al Teatro Solís de Montevideo, el 7 de octubre de 1955. (Font: “El Teatro en el Uruguay”, publicació editada pel Ministerio de Educación y Cultura, setembre de 2010.
En encetar-se el mes d’abril de l’any 1910 -ara, per tant, fa exactament un segle-, la capital de l’Alt Empordà estava treballant, tota entusiasmada, en la preparació d’un extraordinari esdeveniment musical per al 3 de maig, diada de la Santa Creu. Es tractava de l’estrena del poema simfònic Canigó, basat en la immortal obra de mossèn Cinto Verdaguer, a l’enguany desapareguda plaça de braus de la ciutat. La iniciativa havia sortit d’un grup de figuerencs, integrat pel notari Candal, el sastre Sánchez i els germans Montsalvatge, entre d’altres, que encarregaren a Josep Carner, aleshores ja un brillant poeta, l’adaptació del poema èpic verdaguerià; a Jaume Pahissa, la persona més idònia per dur a terme grans projectes musicals, la partitura de l’obra, i a Adrià Gual, la direcció de la representació escènica.
Tot es preparà a consciència, tal com relata Josep Maria Bernils i Mach, veterà cronista oficial de Figueres i col·laborador del Diari de Girona, al seu llibre Figueras, cien años de ciudad, editat el 1974 i guardonat amb un dels premis literaris que llavors organitzava la figuerenca Societat Coral Erato. De fet, l’amic Bernils -cal ressaltar-ho- és l’únic historiador que dóna detalls d’aquell esdeveniment, que havia de tancar amb sivella d’or les Fires i Festes de la Santa Creu del 1910. I dic havia de tancar, perquè hi hagué quelcom que ho impedí. En efecte, un violentíssim temporal de tramuntana, la nit abans de l’estrena del poema simfònic, destrossà els decorats i causà greus desperfectes a la plaça taurina. “Fue un desastre económico para los organizadores”, indica el citat cronista. I és que, a més, ja es trobaven a la capital altempordanesa, a punt per actuar, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, juntament amb el seu cos de ball, diversos actors del Teatre Català, etc. Un jove figuerenc, per cert, Joan Sutrà, havia arribat a anar fins i tot, setmanes abans, a Sant Martí del Canigó, amb l’objectiu de recollir-hi uns apunts reals de l’escenari. A propòsit d’en Sutrà, que fou un prestigiós pintor-decorador, restaurador de moltes obres d’art i director de l’Escola d’Arts i Oficis de Figueres, he de dir que, al llarg de la seva vida, es distingí per ser un gran amant del cèlebre i històric cenobi benedictí pirinenc. Sempre, des que el vaig conèixer i fer-hi amistat, l’any 1966, me’n parlà, amb autèntica emoció i estima, i fou nomenat vicepresident de l’Associació Amics de Sant Martí del Canigó, entitat hispanofrancesa, càrrec que exercí fins al seu òbit, esdevingut el 1981.
Els figuerencs, però, no es desanimaren davant aquella desgràcia. I així, fent un esforç considerable, tornaren a organitzar l’estrena mundial del poema simfònic Canigó per al 12 de juny següent. El temps, tot i mostrar-se insegur durant aquell gairebé mes i mig, al final es portà bé, sense tramuntana ni pluja, i fou possible de representar, amb un èxit realment apoteòsic, el poema, quan els barcelonins ja s’havien interessat i “mogut”, per tal que la seva estrena tingués lloc a la Ciutat Comtal. I, en acabar-se el memorable dia, se celebrà, al Teatre Municipal, un selecte concert per l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, finalitzat el qual s’oferí als assistents un “lunch” al Casino Figuerenc. Cal recordar que, per causes mai no aclarides, el citat Teatre Municipal de Figueres, que era una veritable joia artística i orgull dels figuerencs, patí un incendi que el destruí, moments després d’haver-s’hi allotjat uns soldats (moros, sempre s’ha dit), en entrar a la ciutat les tropes franquistes, i que Salvador Dalí hi creà, aprofitant les seves ruïnes, el seu avui famosíssim i visitadíssim museu.
Tot el mèrit de l’èxit de l’estrena del poema simfònic Canigó, tal com ressaltà la premsa de l’època, se l’endugué Jaume Pahissa i tothom parlà d'”el Canigó d’en Pahissa”. El mestre Pahissa, a qui el meu pare havia conegut a Barcelona i recordava que es passejava per les Rambles, despertant l’admiració general per la seva elegància en el vestir, fou deixeble d’Enric Morera i ocupà càrrecs importants, com el de director de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, a part de brillar amb llum pròpia com a crític a la premsa i compositor d’obres simfòniques i òperes de renom. Gala Placídia, basada en la tragèdia d’Àngel Guimerà, és una d’aquestes últimes.
Jaume Pahissa, emperò, que era un republicà de soca-rel, quan veié que la victòria de la Guerra Civil s’inclinava cap al costat de l’exèrcit rebel, encapçalat pel general Franco, emigrà a Buenos Aires, on morí el 27 d’octubre del 1969. I a la capital argentina prosseguí les seves activitats (a petició de la també allà exiliada Margarida Xirgu, glòria del teatre català, compongué, per exemple, la música de la Cantata en la tomba de García Lorca), unes activitats destacadíssimes condemnades al silenci més absolut a l’Estat espanyol. Pràcticament, i així ho digué i lamentà el músic i periodista gironí Xavier Montsalvatge (en un article publicat a La Vanguardia el 8 d’octubre del 1980, recordant que aquell dia es complia el centenari de la naixença de l’oblidat Pahissa), “el rastro de Jaume Pahissa se perdió en el año 1937″. Sort, però, que l’article de Montsalvatge motivà que Ràdio-4, amb moltes emissores catalanes connectades, parlés d’ell, així com d'”el Canigó d’en Pahissa”, en el seu servei informatiu de les 2 de la tarda del mateix 8 d’octubre del 1980, amb la qual cosa a casa nostra es rescatà un xic de l’oblit la importantíssima figura d’aquest músic barceloní. Jo, per cert, també li vaig dedicar, aquells dies -era de justícia fer-ho-, alguns articles radiofònics i periodístics, que els seus familiars m’agraïren.
A una colla d’il·lustres músics catalans, com Lluís Millet, Amadeu Vives, Antoni Nicolau, Enric Morera, Francesc Alió, Jaume Pahissa, etcètera, se’ls ha inclòs en l’anomenada Generació del 1908, ja que nasqueren i compongueren gran part de la seva important obra immediatament abans o després de l’any esmentat, que fou quan, ara fa un segle, s’inaugurà el barceloní Palau de la Música, seu de l’Orfeó Català.
Entre aquells destacats músics, el més oblidat de tots és el mestre Pahissa, que obrí els ulls a la vida a Barcelona, el 8 d’octubre del 1880, i a qui, amb motiu del centenari de la seva naixença, el també músic Xavier Montsalvatge, que aleshores era crític de La Vanguardia, li dedicà un article, on deia, després d’indicar que segurament passaria desapercebuda aquella commemoració, que Jaume Pahissa fou una de les últimes figures de la Renaixença i un avançat del noucentisme musical, al qual aportà un nombre considerable de significatives creacions en el camp de la música simfònica i, sobretot, en el del teatre líric, “donde parece que encontró su lenguaje expresivo más personal y, en todo caso, el que le permitiría crearse un nombre y un prestigio que las últimas generaciones de músicos ignoran”. El gironí Montsalvatge (que, com a periodista, fou director del prestigiós i recordat setmanari barceloní Destino, al llarg d’una època difícil, en temps del franquisme), tenia raó. I, en conseqüència, tot feia preveure que, en efecte, ningú no faria el més mínim esment de Pahissa en complir-se un segle de la seva arribada al món. Però, a les dues de la tarda del mateix dia 8 d’octubre del 1980, Ràdio-4, motivada per la publicació del citat article de Xavier Montsalvatge, n’oferí una informació, que fou difosa per tota una sèrie d’emissores del Principat.
I així fou com moltíssima gent pogué assabentar-se que Jaume Pahissa estrenà exitosament a Barcelona, l’any 1906, la seva obra La presó de Lleida, que il·lustrava un poema d’Adrià Gual, de la qual donà cap a cent cinquanta representacions; que, quatre anys més tard, tornà a triomfar, amb una versió extraordinària del poema simfònic Canigó, el cèlebre poema de mossèn Cinto Verdaguer, versió estrenada a la Plaça de braus de Figueres, i que, el 1913, féu el mateix amb la seva primera òpera, Gala Placídia, basada en la tragèdia d’Àngel Guimerà, al Gran Teatre del Liceu.
Aquest era en Jaume Pahissa, del qual, a partir del 1937, es perdé quasi el rastre, atès que emigrà a l’Argentina (era un republicà de soca-rel i intuïa clarament que la Guerra Civil s’acabaria amb la victòria del dictador Francisco Franco), després d’haver estat director del Conservatori Superior de Música de Barcelona. I a Buenos Aires continuà la seva tasca de compositor, fins que, l’any 1969, el sorprengué la mort, tot deixant, a l’altre costat de l’Atlàntic, noves obres que li donaren grans èxits (el ressò dels quals, per cert, no arrribà a Catalunya), obres com Cantata en la tumba de Federico García Lorca, que compongué per iniciativa de Margarida Xirgu, l’exímia actriu també exiliada a Amèrica. Per altra banda, cal ressaltar que Pahissa féu conèixer al públic argentí diversos ballets de caràcter català. “Es lamentable que sólo podamos dar una información nuy vaga sobre la actividad creadora de Jaume Pahissa durante el período de su madurez artística a partir de su exilio americano, al que tuvo que resignarse cuando tenía 57 años”, deia Montsalvatge en el seu article de La Vanguardia, que cloïa amb aquestes encertadíssimes paraules: “La música de Jaume Pahissa es un testimonio vivo de un período importante y fecundo en la historia de la música catalana moderna”. Sobre l’estrena del poema simfònic Canigó, cal remarcar que qui en dóna una àmplia i exacta informació és Josep Maria Bernils i Mach, l’actual cronista oficial de la capital de l’Alt Empordà i col·laborador del Diari de Girona, en el seu llibre Figueres, cien años de ciudad, editat l’any 1974 i guardonat amb un dels premis literaris que organitzava la Societat Coral Erato. Així, gràcies a ell, podem saber, entre moltes altres coses, que la iniciativa partí d’un grup de figuerencs, els quals elegiren Josep Carner (perquè adaptés el poema verdaguerià), Jaume Pahissa (perquè en fes la música), Adrià Gual (perquè dirigís l’obra) i la Plaça de braus figuerenca (perquè fos l’escenari de la representació a l’aire lliure). I després d’assenyalar que aquella representació, prevista per al 3 de maig del 1910, fou preparada a consciència, amb la participació de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i el seu cos de ball, etcètera, i que, per als decorats, s’anà a Sant Martí del Canigó, per tal de copiar fidelment el seu monestir i el seu paisatge, Josep Maria Bernils explica el següent: “En la noche anterior al estreno, se levantó un temporal de tramontana destrozando el decorado y causando grandes desperfectos, que impidieron la representación señalada. Fue un desastre económico para los organizadores. Ante esta situación, Barcelona quiso hacerse con el honor de representar en la Ciudad Condal este poema, pero los figuerenses reaccionaron con gran espíritu y volvieron a organizarlo todo para el 12 de junio. Fueron unos días de tiempo inseguro, con cielo plomizo, pero se mantuvo sin llover y pudo llevarse a cabo la representación con un clamoroso éxito”.
Pel que he pogut constatar, però, gairebé tothom ignora, actualment, que Jaume Pahissa escrigué les belles particel·les del poema simfònic Canigó, estrenat a la desapareguda plaça de braus figuerenca, i que aquella històrica representació, constituí, tal com indica l’amic Bernils, un èxit d’allò més clamorós. El mestre Pahissa, en definitiva, fou un gran músic, un músic extraordinari, condemnat avui, pràcticament i lamentablement, a romandre en l’oblit…
Entrevista a “Wagneriana Catalana”, núm. 6, 1997, publicació de l’Associació Wagneriana de Barcelona:
…”La música de Wagner deu ésser considerada com la que ocupa el lloc més eminent de totes les obres musicals nascudes des de les primeres llums de l’esperit de l’home, al jorn d’avui…”
Jaume Pahissa, semanari El teatre Català, Barcelona, 24 maig 1913
Comencem l’entrevista revisant una carpeta que la filla d’en Jaume Pahissa, Maria Eulàlia, ens mostra, on hi ha dibuixos al carbó i llapis del seu avi en Jaume Pahissa i Laporta, famós pintor i dibuixant que Ramon Casas immortalitzà, en un dels retrats d’homes il.lustres contemporanis seus.
M.E: L’avi va ser una persona molt prolífica artísticament parlant. Vivia de pintar i vendre els seus quadres. Segons sembla, els venia molt barats, raó per la qual el pare s’enfadava. Tenia un marxant que l’explotava fins el punt que un dia el pare el va fer escales avall! Però l’avi tenia molta facilitat per pintar i sempre deia que ja en faria més de dibuixos.
A.W: A més de les il.lustracions del Quixot, que són les més conegudes i per les quals se l’anomena el Gustave Doré català, també es va fer popular per les seves pintures que reprodueix l’Enciclopèdia Espasa, “El roble secular” i “El boyero”, d’un estil romàntic ben diferent del d’en Doré.
M.E: El meu avi era un paisatgista molt ben valorat aquí en el seu moment.
A.W: I on paren actualment els quadres del seu avi?
M.E: Al Museu de Montjuïc n’hi havia alguns, però ara mateix no sé ben bé on deuen parar. I al museu d’Art Modern del Parc de la Ciutadella hi ha un bust del meu pare.
A.W: Com va ser la seva marxa de Barcelona cap a Buenos Aires l’any 1937?
M.E: El meu pare era un manifest republicà. Vam haver de marxar, perquè existia el perill que ens passés alguna cosa. Com que el papà tenia uns familiars a l’Argentina, va decidir anar cap allà. Una cosina del meu pare va gestionar que en arribar pogués donar alguns concerts. I vam sortir els meus pares, els meus germans de 3 i 6 anys i jo mateixa que aleshores tenia 15 mesos. Ja us podeu imaginar en quines condicions! Vam anar primer a França i des d’allà a Gènova per agafar un vaixell italià, que després va ser bombardejat. Van marxar pensant que seria només per uns mesos. Però el temps va anar passant. Vam començar a anar a l’escola, va esclatar la segona guerra mundial, ens vam anar assentant allà i el franquisme aquí… Fins l’any 1949 que la meva mare va decidir tornar per veure la seva família. La seva mare, aleshores estava molt greu. La meva àvia tenia la mateixa edat que el meu pare. Els meus pares es portaven 22 anys de diferència. Quan retornà cap a Amèrica va emportar-se tot el que havia deixat a casa: el piano del pare que encara conservem (havia estat construït expressament per a ell i deien que tenia la tècnica com d’un piano de cua), el quadres del meu avi, els mobles…
A.W: I el seu pare va estar tant de temps sense piano?
M.E: Quan vam arribar a Buenos Aires no teníem gairebé res. Primer vam viure a casa dels nostres parents, després en un hotel i finalment vam llogar un pis, i els pares el van anar posant, de mica en mica, amb moltes dificultats. El seu piano no el va tenir fins l’any 1949. Al principi, per tocar i composar anava al Centre Català de Buenos Aires. El poeta argentí German Berdiales era amic nostre, ens estimava moltíssim, ens feia com de benefactor, i nosaltres, quan teníem problemes acudíem a ell. Ell va ser qui, poc després d’arribar a l’Argentina, cap a l’any 1938, va donar al meu pare un piano vertical, que pertanyia, segons ell va dir, a un parent seu.
A.W: Existeix un Diccionario de la Música Ilustrado recopilat per Pahissa, del que se’n van fer dues edicions. La primera, molt completa, contenia dades sobre músics catalans poc coneguts. Posteriorment, ja després de la guerra se’n va fer una segona edició resumida en la que ja no apareixia el nom del seu pare. No l’he vist inclosa en cap relació d’obres del seu pare.
M.E: Ni jo mateix la conec. El pare va fer allà el text sobre música de l’Enciclopèdia de l’Editorial Jackson.
A.W: I les altres obres de text sobre teoria de la música del seu pare, són editades aquí?
M.E: A Buenos Aires s’editaren Los grandes problemas de la música per Editorial Ricordi americana, Espíritu y cuerpo de la música per Hachette de l’Argentina i Sendas y cumbres de la música española, que és un llibret petit i no de tècnica musical. A més de la Biografia de Falla editada també per Ricordi americana, que és el més conegut.
A.W: La primera vegada que vaig sentir parlar de Jaume Pahissa va ser a l’antiga revista El teatre Català, en un número de l’any 1913 dedicat a Wagner. S’exposaven diverses opinions de músics sobre el compositor i Pahissa defensava que Wagner era el més gran músic romàntic que és i serà.
M.E: Si, ell era així de taxatiu. Deia sempre que Wagner havia arribat al màxim, i que es podria fer quelcom semblant, però no superar-lo.
A.W: Què creu que va intentar el seu pare amb la intertonalitat? N’estava convençut?
M.E: Crec que si. Ell va passar certament una època de recerca musical, que va desembocar en el sistema intertonal. Després de composar la Suite Intertonal, va fer altres obres amb aquest sistema, però després el va deixar i va continuar amb el clàssic.
A.W: Quan s’estrenà l’òpera Gala Placídia al Liceu, la crítica va dir que era una obra molt avançada, però el públic sembla que va quedar una mica decebut. En canvi, l’estrena de La Presó de Lleida o de La Princesa Margarida, al Liceu, l’any 1928, amb Concepción Callao i Carmelita Bau-Bonaplata va ser un èxit.
M.E: Si us interessa us puc deixar la recopilació de crítiques sobre el meu pare, que va començar el meu avi i que va continuar el meu oncle i després la meva mare. S’han fotocopiat els originals per cedir-los a Xosé Aviñoa, que està preparant la biografia del meu pare.
A.W: Quan està previst que aparegui aquesta biografia?
M.E: Crec que està a punt de sortir. L’edita la Biblioteca de Catalunya i inclou un catàleg exhaustiu de tota la seva obra. També s’ha signat un conveni amb la Biblioteca de Catalunya per a cedir els originals de les partitures del meu pare.
A.W: En el Centre de Documentació Musical de la Generalitat es conserven les partitures de Granados i Morera.
M.E: Sembla que aquest Centre passarà a dependre de la Biblioteca, però crec que hi ha algun problema testamentari pel mig que, de moment, ho impedeix.
A.W: Va gravar alguna obra seva a l’Argentina?
M.E: Tenia gravacions internes de la ràdio, de Radio del Estado, com es diu allà, que equival a Radio Nacional d’aquí, però gravacions comercials no en va fer.
A.W: Existeix també una ària de “La Morisca”, que es va radiar en el Programa “A la manera de”, de Catalunya Música, dedicat al seu pare.
M.E: I també tinc la videocasset de “Canigó” que es va representar a Figueres ara fa dos anys, organitzat per l’Ajuntament d’aquella població. L’Orquestra Simfònica Ciutat de Barcelona ha fet una gravació no comercial de la “Suite Intertonal” i la “Monodia”, que són dues obres experimentals, però no les han donat en concert.
A.W: És curiós que s’hagin triat les dues obres menys tradicionals, menys clàssiques del seu pare, que potser són les que més interessen a la crítica i menys atrauen al públic. El seu pare treballava per encàrrec?
M.E: Ho havia de fer, perquè ell vivia de la música. Tenia fama de molt mandrós. Hi ha moltes caricatures i crítiques sobre ell, en les que es reflecteix aquesta característica seva. De jove seguia un horari molt estrambòtic. Es llevava a migdia, treballava una mica i sortia a la penya de La Punyalada, on romania fins a primeres hores del matí. Feia vida de bohemi. Es diu que quan va compondre “Marianela”, que és de Pérez Galdós i el llibret dels germans Alvarez Quintero, no acabava mai d’escriure la música. Els Alvarez Quintero estaven neguitosos. Es va comentar que deien: “estamos muy contentos porque Pahissa ya ha escrito los entreactos!”
A.W: De tota manera, sembla que aquesta va ser una fama que li van penjar, perquè si s’analitza la seva vida, ens adonem que va compondre la seva obra musical a Barcelona en 25 anys, dels 25 al 49, i abans havia estudiat uns cursos d’arquitectura, s’inicià en els estudis musicals i va donar el seu primer concert amb obres seves als 26 anys.
M.E: A ell sempre li costava posar-se a treballar. La meva mare, que era tot un caràcter, el feia treballar. A l’Argentina va compondre algunes peces per encàrrec de la Margarida Xirgu, que es trobava a Montevideo, sobre textos de literatura clàssica espanyola. El pare va anar sovint a l’Uruguai a dirigir concerts.
A.W: Sembla com si mentre va tenir possibilitat o esperances de què li estrenessin les obres, va anar component, però en detectar desinterès, va deixar de fer-ho.
M.E: De gra, deia que ja havia fet prou. A l’època americana va fer de tot: traduir llibres, donar concerts, donar classes de composició, d’harmonia, d’orquestració, va dirigir una acadèmia de música…
A.W: Se sentia desmoralitzat al final de la seva vida?
M.E: Era un home molt reservat. No manifestava els seus sentiments, però devia tenir els seus moments baixos.
A.W: Com va reaccionar en ser nomenat membre de l’Academia de San Fernando i posteriorment, de la de Sant Jordi?
M.E: Com un reconeixement oficial. És com el que passa ara. No es pot dir realment que les institucions no facin res per donar a conèixer els artistes anteriors, però sembla com si després de fer l’homenatge, el llibre commemoratiu o celebrar un acte en record d’aquella persona, es diguessin que ja han complert i tornessin a arxivar aquell personatge i la seva obra en un calaix!
A.W: S’ha de donar oportunitat a la gent jove de conèixer aquests compositors, i la millor manera és donar publicitat a la seva música, organitzar concerts, gravar discs, editar partitures. Una bona ocasió per donar a conèixer Pahissa seria reinaugurar el Liceu amb la reposició de “La Princesa Margarida”, per exemple.
M.E: S’ha de tenir en compte que una òpera és un espectacle molt car. Gravar discs és més econòmic i també dóna popularitat a l’autor. Quan es va celebrar el Congrés de la Llengua Catalana, Montserrat Caballé va donar al Palau un concert retrospectiu dels músics catalans, des dels primers autors fins els més moderns, i existeix el disc amb algunes cançons del pare com “Per un bes”, “El bastó”, “El mocador”. També els germans Cabero, amb una insistència extraordinària, han aconseguit gravar un Compact amb 10 cançons del pare, fins ara desconegudes.
A.W: Sembla que comença a haver-hi una tímida reacció envers la difusió de la música catalana i que existeix un públic interessat per descobrir-la. Desitgem que aquest interès augmenti i que les obres de Pahissa, Morera, Manén, Toldrà, Pedrell, Lamote de Grignon i tants altres compositors contemporanis seus puguin ser descobertes i posades a l’abast de tots els afeccionats a la bona música.
Moltes gràcies per l’atenció que ens ha dispensat.
“El culte per la música és l’índex de la cultura d’un poble; la presència de les formes elevades de la música dóna la mesura del grau de civilització d’una comunitat humana”
Jaume Pahissa A l’obra “Comentarios y Poemas Musicales” de D. Blanxart. (B-1947)
“El sistema musical del gran compositor que s’entregà gairebé únicament a compondre per a l’escena ha d’ésser objecte d’especial atenció. Richard Wagner fou el músic més gran del segle XIX. El desacord amb els formalismes tradicionals de l’òpera i la creença que la música dramàtica tenia que realitzar una funció social, junt amb les particulars facultats del seu geni extraordinari, el portaren a una regió de la sublimitat, on s’hi va quedar sol i sense continuadors”
Extracte de l’obra “Aprenda a oir Música” de Theodore M. Finney. Traduïda per Jaume Pahissa. Libreria Hachette, Buenos Aires, 1946
Jaume Pahissa, un dels artistes que freqüentaven el Lion d’Or, un dels mítics cafès de la Rambla al començament del segle XX (La Vanguardia, 13 de març de 1988).
Article de J. Cruells sobre Jaume Pahissa a Ritmo (1978).
Article sobre un concert celebrat al saló d’actes del Palau de les Nacions de Montjuïc, a Barcelona, on la Banda Municipal va interpretar obres de diversos compositors, entre les quals la “Dansa dels fallaires” de Jaume Pahissa. L’article està signat per Molero i va ser publicat a la revista “Presència” del 27 de desembre de 1969.
Jaume Pahissa, músic 